JUNCOSA DEL MOTMELL I

HISTÒRIA El nom del Montmell prové del llatí "Monte Macellum" o de "Mont Maell", que volen dir muntanya seca i àrida o bé muntanya de la carnisseria, fent referència a una mortaldat haguda en una cruenta batalla.
El Baix Penedès, com tota la Catalunya Nova i part de la Vella, visqué fins a principi del segle IX sota el domini musulmà. A començament del segle X, Guifrè II Borrell, portà les fronteres més enllà del Llobregat. A mitjan segle X, el poder reial dels francs damunt el territori de la Marca era pràcticament inexistent. En aquest context, l’any 974, el bisbe Vives atorga la Carta de poblaments i franqueses als habitants del Castell del Montmell. El motiu es l’interès que tenien els governants a repoblar les zones frontereres.
La Carta de població i franqueses del Montmell, com a tal, és la més antiga coneguda de Catalunya i el seu contingut i abast jurídic responen clarament a una finalitat politicomilitar d’aquell moment: repoblar les fronteres. També a l’edat mitjana els templers van establir-hi una comanda. De totes maneres, l’orde incorporada a la Corona. Els bisbat barceloní mantingué el seu domini sobre el Castell del Montmell al llarg dels segles. El senyor feudal, en aquest cas el bisbe de Barcelona, tenia tota una sèrie de drets i prerrogatives sobre els habitants del terme, les collites, el bestiar i altres afers casolans.
En les Ordenacions compilades el 1447 es regulen tots els aspectes relatius a l’activitat econòmica de la zona. El Castell del Montmell va ser utilitzat encara durant la Guerra de la Successió. Els soldats alemanys hi vivien amb les famílies, i a l’arxiu parroquial hi constaven les actes de naixement de tres infants vinguts al món al castell entre els anys 1715 i 1720.

Tret de la pagina: /http://www.elmontmell.cat/

DANSAIRES

En Joseph, company de fotografia, ens va propossar a 9v de fer una seció de fotos a l'esbart, d'on ell n'és dansaire. Doncs aquesta foto explica la dansa dels components de l'esbart, al so dels fotògrafs i la dansa d'aquets buscan el millor angle, la millor "pose"... DANSAIRES
I ara una mica d'historia sobre els esbarts, treta de wikipedia.

Els orígensSegons expliquen Francesc Pujol i Joan Amades al Cançoner popular de Catalunya, l'adopció del terme esbart es deu indirectament al poeta mossèn Jacint Verdaguer. Un grup de literats de la ciutat de Vic, amics dels costums tradicionals i de les velles coses, instaurà unes reunions que tenien lloc a la font del Desmai, als afores del mateix Vic. En aquelles reunions eren comentades les manifestacions literàries i artístiques de la Catalunya renaixent. Per iniciativa de Verdaguer aquell cenacle fou batejat amb el nom d'esbart de Vic.
A mitjans de l'any 1901, entre els components del selecte esbart, s'inicià la idea de recollir i estudiar els balls tradicionals per a fer-los reviure o propagar-los i amb intenció de foragitar certes danses modernes, forasteres i de mal gust. A aquest fi fou constituït un grup dins la societat Catalunya Vella amb el nom Esbart de Dansaires de Vic, que realitzà els primers treballs de restauració de la dansa popular catalana.
La sessió inaugural d'aquest esbart fou el 1902 al teatre principal de Vic. Van interpretar el Ball pla d'Olot, el Ball del Ciri, l'Hereu Riera, un contrapàs (no se sap quin), l'Esquerrana i el Ball de les Cintes.
Les principals autoritats vigatanes, entre les que hi havia Lluís B. Nadal, Eduard Subirà i el dr. Frederic Casimiro, van recolzar la recerca de balls populars i a l'esbart de Vic també es recolliren la Bolangera, el Ballet, la Dansa de Castellterçol i el ballet Cerdà, entre d'altres.
Des de llavors van continuar la tasca de divulgació entitats com el Foment de la Sardana o l'Associació de Lectura Catalana que van fundar un grup de dansaires amb el nom d'Esbart de l'Associació de Lectura, l'any 1908. Aquest fou en realitat el primer esbart de dansaires fundat a Barcelona i al seu escalf i exemple han tingut naixença tots els altres.
Poc temps desprès, l'Associació de Lectura Catalana desapareixia i amb ells el seu esbart. El gra sembrat havia donat, però, el seu fruit i pel setembre de 1907 neix l'Esbart Català de Dansaires fundat per Rafel Tudó i els germans Mas. Alhora, Joan Rigall i Aureli Capmany funden l'Esbart Folklore de Catalunya. Aquest primers esbarts es dediquen a recuperar i difondre la dansa popular.
No fou fins el 1945, en plena repressió franquista, que neix l'Esbart Verdaguer. Les línies principals d'aquest esbart foren la d'enaltir la dansa catalana, i sota la batuta d'un dels seus fundadors, el coreògraf autodidacte Manuel Cubeles, juntament amb l'activista polític Josep Benet, adapten la dansa popular i l'estilitzen i en fan espectacle, conservant tota l'essència i catalanitat de les danses originals. El lema va ser "si no ens deixen parlar en català, ballarem en català".

Wikipedia.